Miquel,
Avui és un dia molt trist, molt trist per a la família xamosa i per al món de la música. Aquest començament, que pot semblar molt poc original, només ho pot semblar a qui no et coneixia. Nosaltres, que sí que t’hem conegut bé, ens eixuguem les llàgrimes per agrair-te l’herència que ens has deixat a les cantaires del Cor Xamusia, una herència, un tresor que cap de nosaltres no podia ni imaginar quan vam iniciar aquesta travessia que has pilotat amb tanta mestria i amb tant d’amor. El Cor Xamusia també batega, i ho fa amb una cadència, amb una delicadesa i amb una harmonia que no s’aturarà. No s’aturarà, Miquel, en pots estar ben segur, perquè és un ritme que has forjat tan sòlidament, que has marcat tan clarament, que serà impossible que s’acabi.
Xamu és una família, Miquel, una família que es conjura per prometre’t que, mentre existeixi, mantindrà la unió i els vincles que vas crear entre les seves components, entre nosaltres. Tu has estat sempre l’essència de la coral, i t’assegurem –totes i tots, cantaires, instrumentistes i col·laboradors– que mantindrem sempre aquesta essència que et delata fàcilment com el seu creador.
No oblidarem mai –perquè ens afalagava i ens reconfortava– la teva mirada, plena de l’orgull i l’admiració no gens dissimulats que senties per nosaltres. I per si no n’hi hagués prou amb la mirada, que ja ho deia tot, encara hi afegies “És que sou bones...”.
Malgrat les limitacions imposades per la teva salut precària, quanta energia, quanta dedicació, quantes hores de feina ens has regalat... i sempre de manera absolutament desinteressada, sempre palesant un altruisme incondicional i absolut. La coral era un del teus projectes de vida –potser un dels més importants, malgrat la quantitat de tecles que tocaves–, d’una vida que incomprensiblement, injustament, cruelment, ha estat massa breu.
Però suficient perquè ens demostressis el pou de coneixements musicals que eres... Tenim ben clar que et quedava molt per donar-nos, per enriquir-nos... per fer-nos millorar.
Aquestes noies tossudes, xerraires pels descosits, poc disciplinades... et donem de tot cor les gràcies per la teva paciència. I per tot el que ens has donat, que no es podria explicar en una sola simfonia ni en una sola cantata.
Descansa en pau, mestre i amic.